martes, marzo 30, 2010

DES-IGUALS

Nosaltres no som com ells, senzillament, encara que això ens converteixi en marginals, com els rierols salvatges.

AVATAR D'ALBERT CALLS


En un exercici de superació personal, la Sílvia Tarragó ha trobat el meu avatar a la xarxa, amb uns quants quilos meny, però. Heus-lo aquí!

SEMPRE ENS QUEDARÀ PROA


L'Adriana Pujol em passa aquesta imatge presa durant la presentació a Proa Premià del llibre Res no és igual a res, de M. Antònia Grau, el 26 de setembre de 2008.

A la imatge: Rafael Vallbona, Albert Calls i Martí Rosselló.

lunes, marzo 22, 2010

EL GRAN CRIT

Mil milions d'éssers humans frustrats udolant tots a la vegada un dia de Lluna plena.

CUINA CATALANA DE RISC

Agafes uns Smint de menta forta
i hi vesses al damunt una mica de mostassa de Dijon,
hi aboques un rajolinet de caramel líquid,
una mica de conyac
i un pols de pebre.

Perquè quedi més transversal i interètnic, ho embolcalles tot amb arròs i alga i així sembla un sushi.

Quan acabis la teva creació li deixes provar a algun amic de confiança.

Si no l'intoxiques o el mates, has obert una nova via culinària.

Ara, només cal trobar un parell de crítics que ho avalin.

Un segon pas seria obrir un local amb el teu nom i esperar a veure si obtens una "estrella".

BENAVENTURATS ELS QUE NO CREUEN

Benaventurats els que no creuen, perquè a aquests, sí, que els queda l'esperança que algun dia podran creure (en alguna cosa).

WALDEN NEWS

Si Thoreau tornés avui, s'aniria a viure als magatzems dels grans hipermercats. Res descriu amb tanta precisió la immediatesa, caducitat i misèria col·lectiva d'una societat que és pensa que està per damunt de tot.

ESBARZERS

La cultura cada cop s'arrana més a les comarques, als pobles, lluny dels nuclis de poder. És marginal, herbes seques però fortes, esbarzers que perduren, la puresa sense la força dels grans mass media.

Allò autèntic agonitza als boscos, lluny de les carreters i les autopistes.

domingo, marzo 21, 2010

HERIBERT BARRERA APOSTA PER UN REFERÈNDUM A CATALUNYA COM A VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA


"Un referèndum a Catalunya seria la culminació de les consultes populars i el més aviat possible caldria anar a plantejar aquesta pregunta clara al poble català", va assegurar l'expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, en la seva intervenció el passat divendres 19 de març a la Sala Nova, dins el cicle de xerrades convocat per la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir.

Per a Barrera, si les consultes demostren que la independència és important per a un gran número de catalans, "cal plantejar-se el camí cap a la independència, pacífic, amb un referèndum". El veterà polític també va assegurar que podria aconseguir-se "amb la unitat de les forces polítiques en una solidaritat independentista, per damunt de dretes i esquerres, però això no sembla possible amb els grups polítics actuals".

L'expresident del Parlament va reflexionar en la seva intervenció sobre com veu Catalunya en la situació actual i quines poden ser les seves opcions de futur. "La nació Catalana està en perill de desaparèixer i mai s'ha trobat una fórmula d'encaix amb Espanya. L'autonomisme no porta enlloc i per aquesta via Catalunya en tant que nació desapareix, és una mort dolça", va alertar. També va afegir que "a Espanya no hi ha federals des del segle XIX. Això ens porta al fet que no hi hagi altra via que la independència i aquí està la importància de les consultes per progressar en aquest camí".

D'altra banda, per a Barrera, una idea a destacar de les consultes és també que aquestes poden mostrar que hi ha gent que vol insistir en la relació amb Espanya i, en aquest cas, "caldrà fer-ho per veure el que pot passar".

Durant el torn de preguntes dels assistents a l'acte, el polític va explicar que pensava que la sentència de l'Estatut no sortiria abans de les eleccions catalanes de la tardor. "Serà ambigüa i retallaran totes les coses importants que crèiem havíem pogut aconseguir amb l'Estatut nou", va afirmar. També, per a Barrera, "a cada nou cens electoral, la proporció de nascuts a Catalunya disminueix i diposem de poc temps per integrar la població vinguda de fora".

L'expresident del Parlament va concloure la seva intervenció fent una crida a la participació a la consulta del proper 25 d'abril, tant dels que són sobiranistes com dels que no. "Vagin a votar el que creguin. Exerceixin el dret a decidir, principal essència de la democràcia", va afirmar.

PROPERA XERRADA-COL·LOQUI
AMB EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS

El proper divendres 26 de març, a les vuit del vespre, a la Sala Nova, hi haurà una xerrada-col·loqui a càrrec del Cercle Català de Negocis.


Foto: Pere Rodríguez, Heribert Barrera i Joan Maluquer durant l'acte a la Sala Nova.


www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat

PER QUÈ MATARÓ I EL MARESME NO S’ACABEN D’ESTIMAR?

Mataró no ha acabat de funcionar mai com a capital del Maresme ni tampoc, a la resta de la comarca, li ha interessat massa que ho sigui perquè ni tan sols ho ha reivindicat.

Aquesta història d’amor frustrat potser és deguda a la pròpia estructura socioeconòmica del Maresme i al fet que cada municipi tira per on pot, però els darrers anys em sembla que la consciència comarcal s’ha difuminat força i això si que és preocupant.

El Maresme està en una posició estratègica que tothom lloa, entre Barcelona i Girona, però és obvi que aquesta és una de les claus que ha dificultat també la seva concreció territorial, integrada per massa àmbits diferenciats.

La nostra comarca no ha acabat mai de tenir un mitjà de comunicació compartit –ni públic ni privat- per a la trentena de pobles i quan ho ha fet, aquest ha durat poc temps o no ha funcionat com caldria.

D’altra banda, en alguns moments, especialment a partir dels anys 80, des d’una certa línia de defensa de la cultura comarcal, és quan es va estar més aprop d’aquesta consciència col·lectiva i una part de la classe política en va saber recollir el testimoni i obtenir-ne resultats.

Un bon exemple d’això en seria la creació de la Mostra Literària del Maresme, que amb el pas dels anys ha anat perdent la seva força inicial i disgregant-se, funcionant menys com a dinamitzador cultural d’una creació literària compartida i més aviat com una cosa que cal fer cada any perquè toca, perquè ho diu el guió.

Tampoc crec que Consell Comarcal i els ajuntaments hagin estat massa per la identitat conjunta, potser perquè han hagut d’afrontar greus problemes en infraestructures, uns moments econòmics molt dolents, perquè la situació política en general s’ha deteriorat, no s’està per aquesta tasca i es creu més en les marques turístiques o la dinamització de la gastronomia, coses que estan molt bé però amb les quals no n’hi ha prou.

Al rerefons, el problema continua sent el mateix: mentre a un maresmenc d’Arenys de Mar li sigui igual un acte que es faci a Premià de Dalt o un de Vilassar de Mar no es preocupi pels problemes dels ciutadans de Calella, el Maresme és solament un espai administratiu, tangible en la burocràcia i alguns serveis col·lectius, però res més.

No hem sabut crear consciència de comarca. I això no és únicament responsabilitat de l’estructura política, sinó també de la resta del teixit social. No n’hem sabut, no hi hem cregut, no hem volgut o no ens ha interessat.

Tampoc pot negar-se que en els darrers temps una generació de polítics maresmencs de diversos partits comença a preocupar-se per aquest tema i ha buscat sinergies i enllaços en àmbits socioeconòmics per lligar els de per si dispersos municipis del Maresme amb la seva capital.

El Maresme ha de ser més que un nom i això només s’aconsegueix si hi ha voluntat que sigui així. Una certa voluntat, aquesta, que pot canalitzar la classe política, però que demana la implicació de molts més sectors de la societat.

El Maresme parteix d’uns elements identitaris als quals no s’ha de renunciar, que hem de potenciar entre tots plegats i van molt més enllà del que s’està fent hores d’ara. Com i de quina manera, aquesta seria la clau estratègica.

Mitjans de comunicació amb consciència de Maresme, que respectin i equilibrin el flux informatiu entre la capital i la resta de la comarca, fomentar propostes culturals ambicioses compartides –hi ha entitats que donen un exemple immillorable de com fer aquesta tasca- i sobretot, una línia més clara per part de qui tingui capacitat de fomentar els trets de la història, la cultura i els elements comuns, creant mecanismes que n’afavoreixin resultats col·lectius.

No sé si és el moment d’obrir el debat, però ara, més que mai, en ple segle XXI d’abassegadores noves tecnologies, seria el moment de preguntar-se què és el Maresme i qui som els maresmencs, d’on venim i cap a on anem, què hem de fer per perdurar enmig de l’allau d’un món que tendeix a eliminar el petit per sistema. Preguntar-s’ho i posar en pràctica, si és possible, les idees que en surtin, abans que sigui massa tard.

LA CULTURA MÉS ENLLÀ DE LA CORT

És una obvietat repetir una vegada més que la creació cultural que es fa fora de Barcelona té un impacte dins el conjunt del país moltes vegades menor del que es mereixeria.

Deixant de banda la presència mediàtica d’alguns creadors que tenen la sort de ser solament els únics en el seu territori, cosa que els dóna quota de difusió garantida, tot el que es fa més enllà de la metròpoli es té en menor consideració que la més petita i frívola de les activitats que es fan a Barcelona.

No es tracta d’un criteri de qualitat, sinó d’arrossegar greuges històrics que es multipliquen en l’àmbit dels Països Catalans de forma directament proporcional a la distància a la qual s’està de la capitalitat.

Així, si fas una activitat a Mataró, a Cabrera de Mar, a Calella, a Xàtiva o a Perpinyà, surts depenent del grau d’originalitat de la proposta, en equilibri directe amb d’altres notícies del dia, a excepció que juguis tenint amb tu algun dels popes culturals que es mouen a la capital (mà de sant!).

No voldria que se’m malinterpretés. No sóc un ressentit ni un frustrat, ni estic demanant únicament que els grans mitjans de comunicació es facin ressò de tot. També sóc ben conscient que el que pot semblar per a un creador local la Capella Sixtina, vist des de la centralitat de Barcelona pot ser un bunyol galàctic.

Intento anar cap a un altre territori, fer una reflexió més profunda, que passa per entendre que més enllà de Barcelona hi ha vida, vida cultural, original i innovadora i que no sempre ha de jugar a les regles de la ubicació barcelonina, on es concentren les directrius del poder mediàtic, cultural i polític. I no parlo únicament de difusió als mitjans, sinó de la planificació estructural de les grans propostes culturals, en un moment que hi ha equipaments prou sòlids per fer-les més enllà de la metròpoli.

D’altra banda, si bé és cert que les noves tecnologies de la comunicació han ajudat a fer les distàncies més properes en tots els sentits, encara vivim un excessiu i palpable menyspreu dins la nostra cultura que tendeix a deixar arraconat el treball d’algú que no estigui en els nuclis de poder dels gestors culturals barcelonins.

Mig en broma, sempre he dit que la gent de Barcelona no ve al Maresme a veure una exposició perquè no hi ha Metro. Per contra, és més fàcil que algú de nosaltres es desplaci a la capital i no cal que sigui precisament per anar a visitar una exposició de Turner.

En un moment o altre del segle XXI caldrà tornar a plantejar-se la resolució d’aquest problema des d’una perspectiva que fomenti la transversalitat. Aquest és un debat que s’ha d’impulsar des dels nuclis de poder, des de la capitalitat, però amb una visió generosa, objectiva, amb ganes de sumar esforços i no de menysprear o aïllar als altres.

Barcelona és la gran capital de Catalunya i un referent al món, però solament el dia que la cultura que s’hi genera estigui dins de la seva centralitat en xarxa real amb la de Tarragona, Lleida, Girona, el Maresme, el Vallès i la resta de territoris de l’àmbit dels Països Catalans, serà un veritable centre promotor, radial, que s’enriquirà i retroalimentarà amb la resta, que contribuirà a incentivar una cultura comuna, compartida, de tots.

Des de les comarques, creadors i agents culturals no tenim pressa. Ens hem hagut d’espavilar molts anys en solitari perquè aquest és un problema de base, de concepte. Quan començarà Barcelona a obrir-se al món de veritat, el que té tot just a tocar, encara que no hi arribi el Metro o no sigui un paratge exòtic?