sábado, octubre 16, 2010

ALBERTCALLS.BLOGSPOT.COM

A partir d'ara podeu trobar els meus textos en el bloc Albert Calls, a l'adreça http://albertcalls.blogspot.com.

jueves, octubre 07, 2010

UN PASSEIG AMB ELS ESCRIPTORS DE CABRERA

Vídeo de Jordi Cuyàs sobre l'itinerari que vam fer el passat 11 de setembre al voltant de l'obra dels escriptors de Cabrera:

martes, septiembre 28, 2010

REIVINDICACIÓ DE BELÉN ESTEBAN

Si hi ha algú que no sigui discret en aquest país és segurament Belén Esteban, un personatge de la faràndula grostesca espanyola que en els darrers temps ha assolit cotes d’alt nivell, s’ha convertit en un símbol i gairebé en una iconografia de referència.


“La Esteban” és un reflex del que pot donar de sí la puresa de l’obscenitat, o el que és el mateix, la possibilitat de crear monstres que tenen els grans mitjans de comunicació, que entren i surten de la nostra vida, pontifiquen i dogmatitzen, s’inventen mercat i ens obliguen a servir-lo mentre marquen el fet d’existir o no en virtut de si se surt a l’altra banda de la pantalla.


Dins l’espectacle grotesc televisiu que ens empassem dia si i dia també, mentre patim la crisi més gran de la nostra història, hi ha una reflexió que no pot deixar-se de banda: quan més et fas notar més possibilitats tens de triomfar en un entorn que valora, per damunt de tot, la diferència, el friquisme, la provocació, la raresa i l’anormalitat.


Dins la hipocresia social, Belén Esteban és la “princesa del pueblo”, una certa dosi de puresa que demostra que des de baix de tot i amb l’analfabetisme com a bandera es pot arribar al cim, els intel·lectuals parlen de tu, s’escriuen llibres i es fan reportatges de màxima audiència i pots aspirar, fins i tot, a presentar-te a les eleccions al Congrés de diputats i treure escó.


La Belén no ha hagut d’estudiar ni de ser discreta, valors que ens han volgut fer veure que marquen un bon camí a la vida. Forma part d’aquest entorn de l’espectacle on el pallasso més lleig ocupa el centre de la pista. Per això la reivindico, dins el conjunt d’hipòcrites i mamarratxos que triomfen perquè són fills de nobles o estan col·locats per la parentela burgesa o política.


“La Esteban” és l’obrera que triomfa des del graó més baix. No ha fet res, defuig de la discreció i deixa anar el que li passa pel cap sense aturar-se a pensar-s’ho. És, alhora, l’evidència palpable que cal canviar moltes coses a la societat del segle XXI.

viernes, agosto 27, 2010

UCE, FOTO FINISH 2


Ara, la mateixa imatge però més seriosa.

jueves, agosto 26, 2010

UCE, FOTO FINISH 1


I les darreres fotos, punt d'arribada de Tornaveu Diari de Prada. Al fons, no es veu, però hi ha en Pasqual Maragall responent a la premsa.

DESPRÉS DE 14 ANYS, RETORN A PRADA


He tardat 14 anys en tornar a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) i al final hem aconseguit tancar el diari a les 8 del vespre, quan en èpoques anteriors (preinternet) tancàvem molt més enllà de la mitjanit.

En aquest retorn, sota la capçalera Tornaveu Diari de Prada, la publicació ha sortit en paper durant els nou dies que ha durat l'UCE i a la xarxa, tant en pdf (www.uce.cat) com en dues edicions especials de la publicació www.tornaveu.cat, que reben uns 15.000 subscriptors, la majoria d'entitats d'arreu dels països Catalans, que la reenvien als seus associats.

De Tornaveu (digitalitzant els continguts) he comptat amb el suport moral i de facto d'Antoni Carné. Com a redactores, amb dues estudiants de periodisme de la facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull: la Desireé Ibarz i la Cristina Grané. I com no, amb el puntal de la correctora, reconvertida alhora en periodista tot terreny, Anna Cortils.

14 anys és molt de temps per tornar, però com sempre, l'experiència ha valgut la pena per les persones.

Agraïments especials també al periodista mallorquí Sebastià Bennasar i a l'Èric Jover, d'Andorra, pel suport rebut.

A la foto que podeu veure en aquest post hi som: Albert Calls, Cristina Grané, Toni Carné, Desireé Ibarz i Anna Cortils.

jueves, julio 29, 2010

LA INTEL·LIGÈNCIA

Fa molta calor.

El meu gos està estirat a les rajoles en plena fase de relaxació, que ha desenvolupat amb gran mestratge.

Entrelluca un ull i em mira.

El missatge és molt clar: l'imbècil ets tu.

TOROS

Un paio que tortura un animal en públic és un psicòpata, com ho és també el que va a veure-ho i disfruta.

No hi ha més debat aquí ni ganes d'obrir-lo. El debat social que s'ha encetat és d'una gran hipocresia, una gran mentida. Com si debatéssim si és lícit torturar a algú pèrquè és cultura i tradició.

Dir que un torero és un artista és un gran insult per a qui fa veritablement art.

LA RESISTÈNCIA A SER DE DRETES

Quan neixem, tots som d'esquerres i el pas del temps i l'experiència ens va convertint de dretes. De fet, ser d'esquerres és la capacitat de resistència que tens a la tendència natural a acabar sent de dretes. Hi ha qui aguanta un minuts, una hora, un dia, anys, pocs ho fan tota la vida i alguns, jo crec, en el moment de morir, es penedeixen mentre d'altres han fet teatre amb encert durant la seva existència, per guanyar-se el pa o solament per trobar el seu espai social.

Amb això no estic dient que les dretes siguin millor que les esquerres sinó l'altra banda del petit teatre de la vida que no té gaire secrets perquè tot és el mateix: la necessitat de sentir-se estimat, trobar a menjadora i viure el millor possible. La resta és poesia que es fon amb el pas del temps.

lunes, julio 26, 2010

RECORDATORI: ÚLTIMA PRESENTACIÓ DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'

Divendres, 30 de juliol a les set del vespre i en el marc de la Festa Major de Cabrera de Mar, farem l'última presentació del meu llibre, 'El Quadern d'Albert Calls'.

Ens trobarem a la Biblioteca Ilturo, on l'amic, el periodista i escriptor Rafael Vallbona i jo mateix, parlarem del llibre.

Us hi espero. Parlarem de blocs, ciberliteratura i prendrem una copeta de cava.

martes, julio 20, 2010

ÚLTIM ACTE - EL QUADERN D'ALBERT CALLS

Divendres 30 de juliol, a les set del vespre i en el marc de la Festa Major de Cabrera de Mar, farem l'última presentació del meu llibre, 'El Quadern d'Albert Calls'.

La trobada és a la Biblioteca Ilturo, on l'amic, el periodista i escriptor Rafael Vallbona i jo mateix, parlarem del llibre.

'El Quadern d'Albert Calls', publicat per l'Ajuntament de Premià de Mar i l'editorial El Clavell va sortir el passat Sant Jordi i va presentar-se oficialment a la biblioteca Can Manent, en el seu darrer acte abans de tancar-se. Des d'aleshores, el llibre l'he presentat en la majoria de mitjans de la comarca i ara concloc amb la darrera presentació al meu poble.

Us hi espero. Parlarem de blocs, ciberliteratura i prendrem una copeta de cava.

jueves, junio 17, 2010

EL TEMPS DE LA HUMILITAT

LLIBRE VIU ha estat una associació cultural precursora perquè s’ha avançat a la davallada del sistema en què vivim, que està obligant gairebé per imperatiu, a consumir menys, a compartir, a intercanviar i a fomentar valors en les coses més elementals.

Després dels excessos que hem viscut –uns molts més que d’altres-, ens diuen que ara ve l’època de fer règim i replantejar-se, que no es pot anar tirant res, que tot s’ha d’aprofitar.

Aquesta política desfermada del consum per enriquir –per enriquir-se al màxim- també s’ha aplicat als llibres i al món editorial i es constata en les muntanyes de volums que Llibre Viu salva de la desaparició dia sí i dia també.

Ara, ens tornen a dir, ha arribat el temps d’apretar-se el cinturó, de viure amb menys, d’acceptar que no podem estirar més el braç que la màniga, les tres erres –Reduir, Reciclar, Reaprofitar¬ prenen més vigència que mai i estan a l’ordre del dia.

L’ésser humà només actua motivat per les circumstàncies i encara que tothom deia que això ja es veia venir, es continuava en la mateixa direcció, fins a l’enfonsament i el retrocés en el qual ara estem, que vindrà acompanyat de pèrdua de drets i grans dosis d'humilitat imposada.

Al costat de Llibre Viu hi ha un centre cívic on la gent gran juga al Bingo. Són dues actituds –ben lícites, d’altra banda– de dedicar el propi temps: salvar els llibres o apostar en cartrons.

Mentre els bingueros canten ratlles i premis, en Francesc Rogés i els seus companys entren caixes de llibres fets servir –alguns ni tan sols oberts-, demostren, precursors, que hi ha maneres constructives, socialment útils, de jugar a favor de la col·lectivitat. Aquesta societat que ara mateix s’ha enfonsat per un mal ús del capitalisme, com també ens diuen.

De tant en tant entra un africà que demana diccionaris, la peça més buscada i preuada de Llibre Viu. Són el rostre d’unes persones per qui els llibrets de paraules són petits salvavides cap a una vida potser una mica millor, que contrasten amb les tones de volums abandonats a l’espera d’un nou lector i amb la miserable manca d’interès per part de les institucions en donar suport a aquest tipus de projectes, veritablement cooperativistes i altruistes.

Però ja se sap que estem al postcapitalisme i ara cal aprimar-se: dieta i a empassar-se l’opi que dia sí dia també ens aboquen des de la TV. I si no, sempre ens queda jugar al bingo o llegir un llibre, dels de Llibre Viu si pot ser, eh!.

domingo, mayo 30, 2010

ENTREVISTA A CAPGROS.COM

‘La dimensió local, traspassada a la xarxa, es converteix en universal’

El periodista i escriptor cabrerenc Albert Calls analitza la relació entre literatura, Internet i noves tecnologies arran del seu nou llibre


Tot el teu concorregut blog, condensat en un llibre.

El quadern d’Albert Calls és un blog iniciat l’any 2005. El que he fet és escollir diferents posts, sintetitzar i introduir petites alteracions per donar-li un sentit i un ritme. Al llibre (‘El Quadern d’Albert Calls, Memòries Digitals i companys de viatge’, edicions Clavell) hi incloc comentaris de llibres que em van agradar, articles periodístics, pròlegs, pensaments, poemes... és com un magma modern.

Quins ítems hi pot trobar el lector?

Llibres, cultura, reivindicacions socials, personatges i el Maresme, aquests són els grans temes. La primera idea del bloc, i així es reflecteix en el llibre, era parlar dels “altres”. L’obsessió pels altres és una de les constants del meu treball. De fet, malgrat el títol, de mi mateix en parlo molt poc.

El Maresme és un dels grans protagonistes.

Així és, es tracta de l’espai territorial en què es desenvolupa el bloc i el llibre, hi apareixen molts mataronins i maresmencs. Però la dimensió local passada a la xarxa es converteix en universal. Pots descriure un arbre que tens a tocar de casa i que ho acabi llegint algú de l’altra punta del món. Cal tenir en compte aquesta percepció, la capacitat de sobrepassar el teu propi territori, quan escrius directament a la xarxa.

Com a escriptor i periodista, la comarca sempre ha estat un dels teus temes clau.

Aquest ‘Quadern’ és un llibre molt maresmenc. De fet, amb ell tanco una etapa en què he estat molt lligat a la gent que viu a la comarca. El darrer post del llibre és precisament un article que vaig publicar a capgros.com, titulat “Per què Mataró i el Maresme no s’acaben d’estimar?”. Sempre he pensat que les institucions i la societat civil no han tingut mai prou voluntat de construir el Maresme com una comarca, com un territori comú. En aquest sentit, Mataró hauria de ser més valent, exercir més de capital. Es nota que hi ha una voluntat, però no s’acaba de plasmar. Caldria veure si avui en dia, en un entorn tan globalitzat i universal, tot això tindria sentit. Però també és important mantenir la identitat local, defensar allò que és teu, encara que en aquests moments sigui un fet força qüestionat.

Resumir un bloc en un llibre és gairebé una provocació en ple debat entre literatura digital i en paper.

El criteri ha estat buscar tot allò que podria prevaldre de la xarxa. Hi ha moltes coses que caduquen gairebé al moment de penjar-les, però altres sobreviuen. Són aquestes últimes les que he escollit per al llibre. Pel que fa al debat, crec que el paper i el digital coexistiran, però la digitalitat acabarà sent el referent. Jo he estat educat en el paper, crec en ell, però als més joves ja no els preocupa. Crec que quedarà arraconat, en un àmbit més especialitzat. El digital és molt més pràctic i operatiu, però també cal tenir en compte que caduca en els sistemes. Un llibre sempre queda emmagatzemat en algun lloc, però la pervivència a la xarxa no està assegurada, i això té un cert perill. De fet, segueixo escrivint constantment en paper. Moltes idees que he expressa en el blog i que estan recollides en el llibre estaven escrites originalment amb bolígraf.

En tot cas, ha de ser molt diferent escriure pensant en el format llibre o fer-ho en un blog.

Sempre he entès el meu blog com un producte cultural, amb una direcció concreta. Per a mi, un blog és un espai d’escriptura, una nova eina per desenvolupar-me com a escriptor. És veritat, però, que els blogs estan una mica de capa caiguda davant la irrupció de les xarxes socials. Però mentre el Facebook és un espai de contacte, el blog et permet molt més desenvolupament. Twitter, en canvi, és pur microtext. Acabo d’obrir un nou blog anomenat El Riu, amb textos de menys de 140 caràcters, on hi estic abocant textos de frases que escolto en actes on assisteixo com a periodista, frases de llibres... També tinc pensat convidar-hi amics, escriptors i periodistes, perquè hi deixin les seves reflexions. La brevetat és una de les claus actuals, és fruit del signe dels temps, de la vida accelerada que portem, però m’interessa aquesta brevetat aplicada al concepte cultural. M’agradaria acabar creant un riu, sumar moltíssims textos breus, que fluïssin constantment, com el pas del temps, com la civilització.

Però aquesta brevetat forçada no és una manera d’autolimitar-se?

Depèn. Un sonet també t’autolimita, i encara segueix funcionant com a fórmula poètica. Però és cert que la brevetat pot ser força maligna. Si un text és breu i està mal fet es veu cent vegades més que no en una novel·la, que pot funcionar tot i patir alts i baixos.

Les noves tecnologies suposen una revolució en l’àmbit literari?

Internet, blogs i xarxes socials no són més que un instrument, perquè a nivell d’escriptura no hem descobert pas la sopa d’all. Josep Pla no tenia pas ordinador, però El Quadern Gris era ben bé un blog. Les reflexions breus de Canetti, els haikus, la tradició aforística de part de la poesia grega clàssica... Hi ha una tradició molt important al darrere de la qual beure.

Entrevista: Vern Bueno.


Podeu trobar aquest article aquí.

miércoles, mayo 26, 2010

DEL GREMI D'EDITORS DEL PAÍS VALENCIÀ

Quasi la mitat dels espanyols llig en algun suport digital

Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya, 1r quatrimestre 2010
FGEE


El 91,1% de la població espanyola major de 14 anys llig en qualsevol tipus de material, format i suport, ja siga imprés o digital amb una freqüència almenys trimestral i, d'ells, el 86,6% llig almenys una vegada per setmana, són els anomenats lectors freqüents, segons les dades del Barómetro de Hábitos de Lectura y Compra de Libros corresponents al primer quadrimestre de 2010, que elabora la Federación de Gremios de Editores de Espanya (FGEE), que incorpora, per primera vegada, en l'estudi un capítol dedicat a la lectura digital i professional.


Conclusions més importants:

- El 59% llig llibres, però només el 0,8% utilitza un e-Reader i el 20,9% dels lectors ho fa per treball o estudis.


-Els hòmens lligen més que les dones, però les dones lligen en major grau que els hòmens llibres i revistes, mentres que els hòmens lligen més periòdics i còmics.

-Malgrat en creixement observat respecte del total de 2009, la lectura en valencià (lectors habituals i ocasionals) és la menor entre les comunitats autònomes amb llengua pròpia.


- El 28,1% de la població major d'anys 14 va acudir a les biblioteques en l'últim any.


- Les llibreries es mantenen com principal lloc de compra de llibres.


- Stieg Larsson és l'autor més llegit i més comprat.


Podeu llegir la nota de premsa completa, elaborada per la FGEE, al document PDF adjunt.


L'informe complet, a l'enllaç

http://www.aepv.net/documentacion.php

lunes, mayo 17, 2010

EL RIU

Podeu entrar al meu nou projecte literari per a aquest any a l'adreça següent:

EL RIU

unriu.blogspot.com

Es tracta d'un bloc de microliteratura que anirà acompanyat de diverses propostes més.

domingo, mayo 09, 2010

MEMÒRIES DIGITALS, COMPANYS DE VIATGE I EL PAPER DE L'ESCRIPTOR LOCAL DINS LA XARXA GLOBAL, AL NOU LLIBRE DEL PERIODISTA ALBERT CALLS

El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, recull una selecció dels textos (posts) publicats de 2005 a 2010 en el bloc del mateix nom. Persones, figures i paisatges, comentaris de llibres, reivindicacions, aforismes i poemes, donen forma a aquest llibre heterodox, el més maresmenc escrit pel seu autor.


El llibre, ha estat publicat per l’Ajuntament de Premià de Mar i l’Editorial El Clavell, dins la col·lecció Primília Lletres i compta amb un pròleg del periodista i escriptor premianenc Rafael Vallbona.

El Quadern d’Albert Calls parteix del bloc del mateix nom que des de fa cinc anys el seu autor manté viu a la xarxa amb tota mena de retalls de la memòria: pensaments, aforismes, crits, clams, tot tipus de textos centrats principalment en el Maresme i els seus pobles, la literatura i la cultura o les reivindicacions socials.

Subtitulat Memòries digitals i companys de viatge, Albert Calls (periodista, escriptor i durant 14 anys llibreter a Premià de Mar), ha seleccionat els textos que integren el llibre i els ha donat una estructura i un ritme per elaborar una obra nova que aposta per la ciberescriptura com a nou espai de comunicació.

“Els textos del meu bloc, que va ser pioner en el seu contingut, recorden que el més proper i local també té projecció en l’entorn global en el qual s’ha convertit la cultura i les nostres vides”, assegura l’autor. També, afegeix que “el lector hi trobarà escriptura amb la llibertat i la immediatesa, sense límits, trossos i fragments que formen un únic magma, un tot i un no-res, poesia de la immediatesa i material que perviu a la xarxa amb la inconsistència i alhora la perdurabilitat de les paraules, ara en format de paper”.

La presentació de El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, va ser el darrer acte de Can Manent com a biblioteca històrica de Premià de Mar, abans que s’inaugurés la nova biblioteca Martí Rosselló i Lloveras, ja en ple funcionament.


FRAGMENTS DEL PRÒLEG DEL PERIODISTA
I ESCRIPTOR RAFAEL VALLBONA

“Jo sempre he vist l’Albert Calls com un Émile Zola d’aquesta època. I no fa dos dies que el conec. Igual que el fundador del naturalisme, l’Albert no es conforma amb relatar una recreació de la realitat, sinó que la interpreta retratant-la amb un detall hiperrealista que, si sembla cru a voltes, no és perquè ell s’hi aboni, sinó que som nosaltres els incapaços de mirar el món d’avui amb el detall analític i literari que ho fa ell. I si els seus textos sovint mostren la paranoia quotidiana no és pas per exclusiva voluntat de l’autor –tal i com explicita a l’inici del llibre-, és que el món és així. Vull dir que, aquells que no conegueu els textos del seu bloc, no us penseu que esteu a punt de llegir les habituals digressions més o menys sentides que solen poblar la xarxa, ca: prepareu-vos a llegir una de les visions literàries del nostre temps més arriscades i poc condescendents amb el gènere humà que heu llegit mai. I us asseguro que s’agraeix”.

(...)

“Si no el coneixeu potser us pensareu que és un home vestit de negre que vaga per prostíbuls, aules escolars, ajuntaments i altres indrets de mala nota a la percaça d’una visió dantesca de la vida que resisteixi l’embranzida del seu verb posat a la xarxa. I no. Malgrat la desesperança òbvia que provoca una cosa tan insensata com l’existència, en Calls és un paio jovial i ben digne d’aquesta insòlita espècie d’escriptors capaços de convertir el drama humà en una espurna d’intel·ligència irònica que va directa al cervell; un trompe l’oeïl d’aquells que fan que, quan estaries a punt d’obrir la clau de pas del gas, t’ho repensis i et pixis de riure per l’aguda visió de la realitat que et mostra l’autor.

I després decideixes que, posats que tot és com és i no hi ha res a pelar, més val obrir una altra cervesa que acabar amb tot”.



QUI ÉS ALBERT CALLS?

Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966). És periodista i escriptor. Ha treballat a diaris i per a revistes de tot tipus, del Maresme i de l’àmbit català. També ha publicat nombrosos llibres de poesia, narrativa i divulgació. L’última obra poètica en solitari és l’antologia Nigromàntic, que inclou una selecció de la seva poesia de l’any 1984 a 2006. Com a darreres obres col·lectives, ha estat antologat dins Un deu. Antologia del nou conte català, traduïda al castellà i dins el llibre La Catosfera Literària’08. Primera antologia de blogs en català. Va ser un dels creadors i impulsors de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, durant prop de 14 catorze anys. L’any 2005 va començar a escriure el bloc El Quadern d’Albert Calls.

PAISATGE AMB BIBLIOTECA I BILIOTECARI

No tinc un record precís del Martí Rosselló bibliotecari.

Si m’endinso en els calaixos de la memòria em ve a la ment una imatge vaga i difosa del primer cop que vam anar junts a Can Manent. Només sé, però, amb certesa, que va ser amb ell la primera visita.

Em vénen al cap la percepció dels llibres, molts volums i trobar-me en una gran nau.

Entrar en una habitació al fons, una mena de magatzem on hi havia diaris, revistes, llibres de tots els formats... i pujar les escales cap al pis superior per buscar els autors que m’interessaven.

Des de dalt de Can Manent –novel·les, poetes, assagistes, antologies... ens esguardaven– recordo la figura del Martí bibliotecari, que t’ajudava a trobar els títols perduts i que es movia per aquell espai com una part viva més d’aquest territori.

En Martí bibliotecari, que passava una gran part de la seva vida envoltat de paper, històries, poemes, paraules, línies, lletres... els milions i milions de fils invisibles d’aquesta gran teranyina literària en la qual també estava entrellaçat com a escriptor.

El pas del temps esborrarà molts records, però no aquesta precisa imatge de l’home unívoc amb els llibres que era en Martí, l’home que escriu i llegeix, l’home que guarda els volums i els preserva per a nosaltres, els lectors impenitents, compulsius, maníacs, malalts incurables.

Text per a l'homenatge que el proper 15 de maig es farà a l'escriptor i bibliotecari Martí Rosselló a la plaça de l'Ajuntament de Premià de Mar.

lunes, mayo 03, 2010

MANEL ALONSO i CATALÀ, POETA DE PUÇOL

M'he llegit de cop els dos darrers llibres del poeta de Puçol Manel Alonso i català. 'Correspondència de guerra' (XIII Premi 'Paco Mollá' 2008), publicat per Editorial AguaClara i 'Si em parles del desig' (Premi Antoni Matutano 2010 Vila d'Almassora), publicat per Onada Edicions.

Si a 'Correspondència de guerra' Alonso ens transmet el crit i el clam contra un món governat pels poderosos; a 'Si em parles del desig', la seva poètica apel·la la sensualitat, el cos, l'amor en la seva concepció més profunda, sensual i sensitiva.

De la reivindicació i la protesta contra les injustícies d'un món de guerres i dolor a la sensació amorosa hi ha ben poca distància i alhora molta. Només un poeta de ferro picat com en Manel Alonso pot jugar en aquests dos territoris i no caure en el buit.

Com el lector pot veure i constatar, la poesia d'aquest forjador de la paraula tot terreny de Puçol, escriptor i activista cultural pro Països Catalans de primera línia, és de factura impecable i ens transmet sensacions i emocions que ens ajuden a emmirallar-nos en la nostra humanitat més senzilla i també més atàvica i pregona.

Qui ha dit que la poesia ha mort? Llibres com aquests ens recorden que hi ha molts poetes, del nostre espai lingüístic i cultural, que dia a dia creen pàgines plenes de vida. I mentre hi hagi vida, sempre, la poesia triomfarà contra l'oblit.

sábado, abril 24, 2010

ACCEDEIX A LA CONSULTA A CABRERA DE MAR, EN TEMPS REAL


Demà, des del moment en què s'obrin les portes dels dos col·legis electorals fins al tancament i l'escrutini amb el resultat, anirem informant, en temps real i a través del bloc de la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir, de les dades de participació, les opinions i les informacions del referèndum.

Per estar al dia de la consulta, connecta't al nostre bloc:

www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat.

NO TE N'ESTIGUIS, VINE A VOTAR!


Per Catalunya, per la democràcia i per Cabrera de Mar, demà no et quedis a casa.

Vine i vota pel dret de decidir!

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS' A CAN MANENT, DE PREMIÀ DE MAR




Aquestes són les primeres imatges de la presentació del llibre 'El Quadern d'Albert Calls'. Últim acte de Can Manent, a Premià de Mar, com a biblioteca.

D'esquerra a dreta: el regidor de Cultura de Premià de Mar, Josep Maria Molins; l'alcalde del municipi, Miquel Buch i jo mateix, Albert Calls.

L'acte, com tots els finals, emotiu, però vaig intentar que la gent somrigués i que fos el punt de sortida d'altres coses.

Com deia Raymond Carver, "els finals són el principi de totes les coses". Aquesta màxima, quan estàs al mig del problema, no consola, però amb la perspectiva del temps te n'adones que és així.

Fotos: Maria-Antònia Guardiola.

viernes, abril 23, 2010

CATALUNYA

Catalunya és si els catalans volen.

No tothom és català.

Néixer a Catalunya, viure-hi i treballar-hi no vol dir ser català.

Català és qui defensa Catalunya. Aquest és l'eslògan del segle XXI.

Això tan senzill fereix perquè colpeja amb contundència i ressona en un eco com aquell poema de Maiakovski que invocava Lenin repetides vegades, com el so de les campanes.

EL SOCIALISME DEL PSOE

Quan d'hipòcrita que s'intitula socialista no ho és.

El Socialisme de veritat ultrapassa la mediocritat de les marques, de les factories, de les empreses de col·locació en què han esdevingut els partits.

Jo em considero socialista no adscrit. Es pot ser socialista i d'esquerres, defensar una Catalunya social i socialista i una Catalunya independent i no pertànyer a cap partit.

NACIO, SÍ O NO?

Una nació és si els individus que la integren se'n senten.

Ningú, cap document, cap pacte, té legitimitat per negar l'existència d'una nació quan els seus integrants se'n senten.

Aquells, els que la neguen, fent-ho encara la legitimen més.

GENT DEL 25 D'ABRIL

Ningú pot negar que les consultes sobiranistes ajunten gent de dretes i d'esquerres amb un ideal: Catalunya.

Això, que sembla molt senzill de dir provoca un pànic molt gran als que no creuen que som una nació.

OSCAR WILDE

Oscar Wilde deia que qui ha tingut diverses vides es mereix diverses morts.

M'identifico plenament en aquesta filosofia.

PENSEM-HI

A vegades és millor no entrar i quedar-se fora que entrar per la finestra.

L'honradesa consisteix en prendre les decisions adequades i no trair a ningú, ni a un mateix.

jueves, abril 22, 2010

LES MEVES PARAULES DE PRESENTACIÓ D’EL QUADERN D’ALBERT CALLS

Últim acte de Can Manent com a biblioteca

Avui he vingut a parlar del meu llibre, un llibre que porta el meu nom al títol, però que més enllà d’aquí no parla gens de mi, parla dels altres.

Si resseguiu tots els posts, els articles i textos que s’hi recullen, veureu que els protagonistas són sempre els altres. Els altres, aquest territori indefinit i imprecís en el qual ens retrobem, col·lisionem, ens unim i ens separem, tot menys l’absoluta indiferència.

En aquesta vida, encara que no ens ho sembli, els altres són molt més interessants que nosaltres mateixos, ens modelen i ens condueixen cap a noves direccions, perquè som la suma del que fem i de les interaccions amb els altres. Quedeu-vos amb aquesta idea: som nosaltres, però també som els altres. Som unitaris però polièdrics, som part de tot, estem interconnectats, encara que en alguns moments puntuals pugui no agradar-nos.

Fem ara un parèntesi i permeteu-me, ja que el llibre no parla de mi, que ho faci jo i us expliqui la meva relació amb Premià de Mar. Ha estat una relació al llarg dels anys, d’entrellaçar-se, fins avui, d’anar i venir sense acabar d’apartar-se del tot.

Sóc fill de Cabrera de Mar, un poble amb fortes arrels iberes i romanes, al peu del castell de Burriac, que era un potencial socioeconòmic quan encara la capital del Maresme ni tan sols existia. Parlo de temps antics, ésclar. Des d’aleshores, n’estic convençut, Cabrera sempre ha mantingut una mena de força tel·lúrica que s’encomana als seus ciutadans. Sóc de Cabrera, doncs, però també tinc una part important de sang premianenca.

De petit, vaig estudiar primer de bàsica en una escola pública en el meu poble, d’aquelles amb tots els alumnes en una sola classe, quan els meus pares van decidir donar-me més oportunitats de formación a la vida i em van portar a La Salle, de Premià de Mar.

Aquest és el meu primer contacte amb Premià.

Set anys d’escola amb els Hermanos. Allí, per cert, vaig tenir en Genís Morillas – l’editor del llibre–, de professor i vaig conèixer molts, molts amics amb qui m’he anat retrobant després, al llarg dels anys.

La meva infantesa està dibuixada pel pati de La Salle, la revista “Vida y Luz”, els Hermanos Linares, Gabriel, Pere, Estivill, Gumersindo… les relíquies del Beato Miguel i la instrucció que fèiem a la classe de gimnástica que em va servir, de gran i a la mili, per aconseguir ser caporal primer. Al cap i a la fi, tot s’aprofita si un vol.

Són moltes coses i moltes persones.

A més, com que aleshores vivíem a Cabrera envoltats de boscos i el meu pare treballava a Premià de Mar –ho havia fet a Can Sanpere i després, durant molts anys, en diverses empreses d’estampació–, teníem un pis al carrer Enric Granados, on passàvem els caps de setmana. Érem, de fet, uns estiuejants però a l’inrevés, del poble a la ciutat.

Acabo l’EGB i me’n vaig a estudiar a Mataró. Desconnecto de Premià de Mar un temps, però poc, perquè passo a treballar en un negoci familiar dels meus oncles, al carrer Elisenda de Montcada, una fusteria on es feien principalmente motlles d’estampació. Van ser uns quants anys. Recordo un senyor gran, l’Anson, en Paco, en Juan… i moltes anades i vingudes pel nucli antic de Premià de Mar. El coneixement del món fabril. Va ser el meu contacte amb un Premià de Mar del dia a dia. Més persones entren a la meva vida, de molts àmbits diferents.

També deixo aquesta etapa i m’inicio en el món de les revistes gràcies a un anunci que va veure la meva mare al setmanari “Capgròs”. Primer des de la meva formación en arts gràfiques i després entrant en el periodisme de manera autoddidacta.

Treballo a la capital del Maresme i m’allunyo, un cop més, de Premià de Mar. A partir d’aquí visc el Mataró d’en Terri, Esteve Albert o Josep Reniu, l’experiència del Crònica o El Punt, amb en Manuel Cuyàs. També, en paral·lel, al Baix Maresme, “La Clau”, amb en Vicenç Pitarch i La Lali, el Premià Actual i després el TRIBUNA Maresme… uns anys intensos de formació, de caure’s i de tornar a aixecar-se en la boxa de la vida.

Tot just al principi de la meva tasca com a periodista, un dia, en Carles Molins de l’Associació de Joves Escriptors, a Barcelona, em parla d’un poeta de Premià de Dalt que es diu Valerià Pujol i que impulsava personalment una nova i actual visió de la literatura catalana feta des del Maresme.

Com que aleshores feia un programa de literatura a Ràdio Argentona amb l’Oriol Bassa, contacto amb en Valeri i vaig cap a casa seva amb moto, un dia d’estiu, per entrevistar-lo. Ens coneixem i establim una amistat que durarà fins a la seva mort. Reconnecto amb Premià, perquè en Valerià amb parla d’altres autors com en Pep Bras, en Rafael Vallbona, en Martí Rosselló o la Maria Antònia Grau, tot i que el Grup de la Font del Cargol ja no existia. Devia ser cap als anys 90.

Un dia de primavera, també, fent l’anada a Montserrat a peu –jo anava amb els de Vilassar de Mar i ell amb els de Premià de Mar¬ coneixo en Martí Rosselló, amb qui ens havíem saludat solamente un cop a través d’en Valerià.

A l’alçada de Monistrol, en un lloc de la Creu Roja, en Martí esbufegant per l’al·lèrgia, abandona la marxa. Parlem una bona estona i quedem de veure’ns. Jo tinc els peus foradats per totes bandes, però aleshores era uns anys més jove i portava molta preparación de muntanya de l’exèrcit i segueixo fins arribar a dalt.

Al cap d’uns dies em trobo amb en Martí i és l’inici d’una llarga amistat. Gràcies a ell coneixo Can Manent i la Maribel, la bibliotecària. També, visc uns anys de propostes culturals promogudes per mi des de l’Associació de Joves Escriptors, des de Barcelona, però moltes fetes al Maresme, aprofitant l’entorn de la Font del Cargol i afegint-hi més gent, d’aquí i de fora. Moltes, moltes persones que amb el pas dels anys ja no puc recordar del tot.

La mort d’en Valerià ens deixa a tots destruïts, com un tall en sec. No feia massa que havia celebrat els seus 40 anys amb ell, la Mercè Salomó, la seva companya, en Pere Badia i en Martí Rosselló. Després de l’enterrament d’en Valeri, surto de Premià de Dalt amb la meva moto i els ulls inundats de llàgrimes, em dic que ha arribat l’hora d’apartar-me dels premianencs, tinc la sensación d’un gran buit. No feia massa, també s’havia mort el meu avi i amb el poemari La mort, jo havia estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller.

Després de fer un llibre i un vídeo d’homenatge a en Valeri amb la gent de Premià de Mar, el model d’accions culturals al Maresme també s’esgota i desapareixo a fer els Països Catalans i també les Espanyes amb la Care Santos, a través d’una associació d’escriptors d'àmbit estatal. M’aparto de Premià de Mar un temps, m’estira la política, l’associacionisme pel drets dels escriptors, Barcelona... rebo unes quantes bastonadas per innocent. Són els anys de les manis de l'Onze de Setembre, de treballar a la Universitat Catalana d’Estiu i conèixer molta, molta gent.

Però un cop més torno a contactar amb Premià de Mar quan en Rafael Vallbona i l’Adriana Pujol –amb qui m’havia fet amic després de la mort d’en Valerià– ens proposen a mi i a la Sílvia Tarragó, la meva companya, muntar una llibreria, franquícia de Proa. Analitzem les possibilitats de la zona i acabem decidint que serà a Premià de Mar, al carrer del Nord, cantonada de l’Alegria. Neix Proa Premià.

La Sílvia i jo (amb el suport de la meva mare i diverses persones que hi treballen amb nosaltres) hi passem 14 anys gairebé. I aquí és on us acabem de conèixer a tots plegats, a tots vosaltres que també sou aquests altres que deia al principi, que ens heu modelat, que ens heu fet com som i a qui només us puc transmetre el meu agraïment. Els mals moments, us ho asseguro, ja fa temps que els he llançat a la claveguera.

Dels 14 anys de Proa què voleu que us digui… tantes accions culturals i tants llibres, una muntanya de llibres que si la poséssim al mig de la Gran Via, hauríem de fer un túnel per passar-hi. Fins que la crisi ens obliga a tancar-la, amb més dolor del que pugui transmetre-us amb aquestes paraules, us ho asseguro, però fidels a la nostra manera de ser, amb seriositat i rigor, fins l’últim moment, també ho sabeu això. Lamentant-ho molt, però les coses són com són i el comerç se supedita a moltes lleis que no sempre van de bracet amb les il·lusions i les emocions. Gràcies, un cop més, a tots vosaltres i als que no són aquí per tots aquells anys.

Me’n torno a anar de Premià de Mar perquè la vida està feta de comiats. Aquest cop em dic que tardaré en tornar, però hem fet molts amics i els llaços es neguen a desfer-se i continuem mantenint-los.

I arribem als temps més recents: la mort d’en Martí Rosselló –sense paraules-, aprofundim amistat amb la seva companya, la Toni Guardiola i avui vivim el tancament d’aquest espai mític i màgic alhora, pel qual han passat tants lectors, Can Manent. També, en unes hores, viurem l’apertura d’una nova biblioteca espectacular que ens recordarà constantment en Martí. Durant aquestes darreres setmanes també col·laboro puntualmente amb Ràdio Premià de Mar i finalment, m’arriba l’opció de treure aquest llibre, oberta fa un parell d’anys i que havia quedat al calaix.

Deia Oscar Wilde que qui té diverses vides es mereix diverses morts. Jo em sento plenament identificat amb aquesta màxima.

I ara sí que us parlo del meu llibre.

Ha comptat amb el suport de l’Ajuntament –alcalde i regidor, gràcies– i el dels tècnics: la tenacitat de Toni Civit i les col·laboracions puntuals de Ramon Coll i Mireia Buisan, el rigor i el treball de Genís Morillas com a puntal i el pròleg de l’amic Rafael Vallbona… tot plegat li ha donat forma. No ho hauria fet sense els altres. Gràcies a tots.

A El Quadern d’Albert Calls hi trobareu poc de mi i molt dels altres, els que m’han ajudat a fer-me i a ser. Parteixo dels posts del meu bloc, escrits els darrers cinc anys, amb alguns retocs per donar sentit literari a l’obra. No hi surtiu tots perquè no hi cabrieu, però al bloc hi sou sempre.

Aquest no és un llibre per llegir seguit, és per fullejar-lo, per buscar aquell text que ens interessa, per rebutjar el que no. Hi trobareu comentaris de llibres, poemas, reflexions, aforismes, denúncies socials, recordatoris d’amics ja desapareguts, el dolor de la mort i la grandesa de la construcción diària… articles i retalls de persones i moments que m’han agradat, que m’han ajudat a fer-me com sóc.

El Quadern s’emmarca en la literatura del segle XXI, la que es fa i es viu a la xarxa, la que aposta pel valor local però també per l’universal. Literatura de qui escriu des de casa seva perquè és el seu centre del món, però sense renunciar a una projecció més global. De fet, us estic llegint aquestes paraules i ja estan penjades al bloc perquè les llegeixi qui vulgui.

El centre d’aquest llibre és la meva visió del món, el més proper i immediat, però també el que m’aporten els altres i ara us en transmeto imprès en paper. Digitalitat i paper entrellaçats i units, una relació confusa però també carregada de força i possibilitats.

En el llibre hi trobareu molts records de Premià de Mar, però també de Cabrera i de Mataró, de la cultura i dels llibres en general, l’adéu de Proa Premià i tants d’altres comiats… i alhora tantes altres coses que es renoven. La vida és això, no?, coses que s’caben i d’altres que comencen.

Arribem ja al final, un final amb situacions que s’acaben i d’altres que s'inicien. Can Manent, la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras...

Obro el meu llibre amb uns versos de Valerià Pujol que m’han acompanyat al llarg dels anys. Són les primeres paraules i les últimes d’avui, però diuen tantes coses que no me’n puc estar per tancar la meva intervenció.

Per acabar, doncs, també el meu agraïment a tots vosaltres, els altres i aquest poema d’en Valerià Pujol:

“Som tot en tots
la taula parada amb restes de menjar
l’amor fet d’amagat i a corre-cuita
la victòria damunt dels gats mesquers
la contradicció tibant del pensar i el no-viure
el viure eternamente
embriacs de destins
el cendrer amb la cigarreta apagada
el fum del tabac que es fa immens i invisible
i el mar el mar el mar
i la duresa de la pedra
i la mort i la vida comptada en cada cosa”.

Gràcies a tots per ser aquests “altres”. Aquest llibre sou vosaltres.

domingo, abril 18, 2010

POESIA DEL MARESME, POESIA DEL MÓN

INTRODUCCIÓ AL RECITAL DE POETES DEL MARESME

Alella, 17 d’abril de 2010

Existeix una literatura del Maresme? No ho sé. En tot cas sí que puc afiimar que en ple segle XXI els autors que viuen a la nostra comarca tenen la possibilitat de projectar-se a la resta del món, a la pròpia cultura i a totes les altres, formant part de l’escenari comunicatiu més gran que ha tingut el planeta i del qual encara hem de veure trencar-se moltes barreres.

Per això no puc afirmar amb certesa que existeixi una literatura pròpiament del Maresme, però sí que hi ha autors que viuen, escriuen i conflueixen en aquesta comarca fragmentada, abocada per una banda a Barcelona i per l’altra a Girona, amb mar i muntanya, esquarterada per carreteres interminables i malignes peatges.

I en aquest petit racó de món em sento escriptor, escriptor del Maresme, però també del planeta.

Precisament, perquè sóc escriptor del Maresme crec que hi ha una literatura d’aquesta comarca, actualment ben viva en les veus dels poetes que avui llegiran i en les de molts d’altres que no ens acompanyen avui.

I capbussant-nos en el passat, és en la tradició literària més immediata del Maresme, la de la postguerra, que cal buscar les veus poètiques de Salvador Espriu, Esteve Albert, Josep Punsola, Fèlix Cucurull o el mateix mossèn Pere Ribot.

Vivien i escrivien al Maresme i ens han deixat obra que ho reflecteix ben clarament, puntualment identificada amb el paisatge i les persones de casa nostra. Era l’època de salvar els mots, de retornar el nom de cada cosa.

Més aprop, fent un salt en el temps, als anys 80, en plena represa de la llengua i la cultura catalanes, es publiquen dos llibres claus: Primera antologia de poetes del Maresme (1979) i Nova antologia de Poetes del Maresme (1983), aquest darrera ja en ple punt àlgid del Grup de la Font del Cargol a Premià de Mar, que va impulsar uns fulls i una col·lecció de llibres de poesia en la qual es troben els inicis de la majoria de poetes maresmencs actuals.

El Cargol va ser promogut especialment per Valerià Pujol (de Premià de Dalt) i Martí Rosselló (de Premià de Mar), però va aplegar autors com en Rafael Vallbona (de Premià de Dalt), Pep Bras (de Premià de Mar), que escriu un únic poemari i després es dedica a la narrativa, Maria- Antònia Grau (de Premià de Mar), Jordi Bilbeny (d’Arenys de Mar) que hi publica un poemari. També, d’altres escriptors vinculats al Grup són Manel Guerrero (de Mataró) i Jaume Cases (de Premià de Mar), per citar-ne alguns dels principals.

En la recta cap als 90 i la desaparició del Cargol, pren força l’editorial argentonina L’Aixernador que es projectaria arreu de Catalunya i editaria més puntualment l’obra de poetes de la comarca. S’hi sumaria Oikos-Tau, de Vilassar de Mar (impulsada per Jordi Garcia i Ernest Luch), que també acabaria publicant obra d’autors maresmencs, especialment en l’etapa d’un altre poeta maresmenc i alhora editor, Jordi Garcia-Jacas.

Durant aquests anys, es pot accedir a l’obra publicada de les veus poètiques d’autors més grans en edat que els del Cargol, com el bon amic de Josep Pla, Ventura Ametller, Isidre Julià i Avellaneda o Terri i les seves tankkas (tots tres de Mataró), Josep Lladó i Lina Casanovas (d’Argentona) i Maria Oleart i Guida Alzina (d’Alella). Tots ells poetes de diferents estils i tendències, des de les més rupturistes a les més clàssiques i tradicionals, tots ells amb bon ofici i possibilitats. També, salvant la distància cronològica, despunten Teresa d’Arenys (d’Arenys de Mar) i JM Calleja, en l’àmbit més experimental i promotor cultural polivalent i multiforme i Enric Quintana (de Mataró), Ramon Mercader (de Tiana), Anna Cabot (d’Argentona), Montserrat Manent (de Cabrera de Mar) i Carme Rovira (de Cabrils).

Encara no s’havien salvat els mots però podíem llegir i escriure en català amb més normalitat. Els guardons literaris creixien esponerosos (al Maresme la Mostra Literària i el Premi Marina de narrativa), compartint espai amb Jocs Florals diversos i sembrant un ventall de prestigiosos premis fins als temps actuals: Els Marià Manent de Premià de Dalt, els Goleta i Bergantí del Masnou o més tard l’Alella a Maria Oleart.

Entre els anys 90 i els 2000 és el temps dels premis literaris i de l’associacionisme. Temps que els autors s’ajunten en col·lectius com l’Agrupación Hispana de Escritores, a Mataró, que va editar nombrosos llibres o l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, que va integrar-hi el Col·lectiu de Joves Escriptors del Maresme i editar una antologia de joves autors de la comarca.

Durant aquests anys, molt actius culturalment, es crea el POEMARESME, un festival de poetes itinerant i s’estableixien molts fils d’autors de la comarca amb d’altres dels Països Catalans.

D'altra banda, l'escriptora de Mataró, Care Santos, creava aquests anys l’Asociación de Jovenes Escritores Españoles. Algunes persones del Maresme ens hi afegíem i empreníem l’aventura cap a les espanyes, organitzant congressos a Alcalá de Henares, entre moltes d'altres propostes de dinamització literària. Precisament, en un d’aquells congressos a Madrid recordo l’escriptor Juan Manuel de Prada repartint exemplars fotocopiats del seu primer llibre, Coños. Anàvem pel món sense manies, amb la literatura catalana i la del Maresme, intercanviant amistats i coneixements amb escriptors de tot l’Estat i de Llatinoamèrica.

Al voltant de l’associacionisme ens fem grans com a persones, però també intel·lectualment, vivim alegries i desenganys i la nostra obra pot arribar més enllà del cercle familiar.

És el temps d’autors com Marc Lluch, Eva Rumí i Joan Carles González, de Mataró, Joana Bel del Masnou i Sílvia Tarragó i jo mateix, de Cabrera de Mar, entre molts d’altres joves escriptors, alguns dels quals van llançarpel camí la tovallola de la literatura.

Valerià Pujol es mor amb 40 anys el 1992 i això ens colpeja durament i fa unir-nos a gent molt diferent per fer un llibre i un vídeo en el seu record i un nou Quadern de la Font del Cargol, el número 24, en format col·lectiu.

En paraules seves, el Grup de la Font del Cargol va ser un autobús amb un punt de sortida i molts d’arribada. Amb la percepció dels dies, la gent que vam participar en aquells anys (1980-2000) de creació cultural al Maresme, tenim aquesta mateixa visió d’haver pujat a autobusos carregats de gent i haver compartit l’experiència per la cultura i les lletres, però al final, sempre, el poeta es queda sol, amb la seva obra i amb la vida.

El passat 31 de gener moria l'escriptor de Premià de Mar Martí Rosselló, un dels poetes maresmencs per excel·lència, que va pujar amb nosaltres en aquests autobusos, repetides vegades a més, sempre disposat.

Ja fa temps que la literatura del Maresme no és de projectes compartits sinó d’individualitats. Hem viscut una normalització de la cultura i de l’escriptura que ens aboca a al nostre propi itinerari personal. La comarca ha esdevingut territori de pas i incorporat gent de moltes procedències.

Per això, com deia abans, no sé si avui en dia existeix una literatura del Maresme, una poesia pròpia del Maresme, gairebé afirmaria que no, però sí que estic segur que continuen havent-hi bons autors que viuen a la nostra comarca, que hi fan la seva obra en el marc d’aquest món global, tan diferent del de fa uns anys i que el Maresme s’entrellaça amb les seves creacions.

Avui, aquesta nit i dins Espais de Poesia, escoltarem algunes d’aquestes veus, són del Maresme, són del món.

La lectura es farà per ordre cronològic, des del poeta més gran fins al més jove.

lunes, abril 12, 2010

ALELLA ENS ACOSTA A LES VEUS DELS POETES DEL MARESME

L’Ajuntament d’Alella realitza durant aquest abril un ampli ventall de propostes literàries, vehiculades a través del programa Espais de Poesia. Un dels actes principals, Poetes del Maresme, aposta per mostrar una panoràmica d’algunes de les veus poètiques destacades de la comarca en format de festival de poesia en directe, que es farà el dia 17 d’abril, a les vuit del vespre, a Can Manyé, espai d’art i creació.

Poetes del Maresme comptarà amb la presència de Juan Antonio Masoliver Ródenas (El Masnou), JM Calleja (Mataró), Teresa d’Arenys (Arenys de Mar), Vicenç Llorca (El Masnou), Sílvia Tarragó (Cabrera de Mar), Sònia Hernández (El Masnou) i Laia Noguera (Calella).

Són set escriptors diferents, tots ells amb una trajectòria sòlida i representativa de diversos estils i formes d’afrontar la creació poètica.

Presentarà l’acte, el periodista i escriptor Albert Calls.


- Dissabte 17 d’abril
A les 20 h
Poetes del Maresme · Festival de Poesia
Can Manyé, espai d’art i creació

sábado, abril 10, 2010

COMPTAR FINS A L'INFINIT

Comptar fins a l'infinit
i ser un número de l'1 al deu.
Déu.

NO TENIR POR

No tenir por,
ser la por.

ABOCATS AL BUIT

Aquest
és
el
segle
dels
abocats
a
l'abisme,
del
magma
que
crema,
del
foc
que
brolla
del
centre
de
la
Terra,
dels
espais
siderals
que
ens
espien
per
engolir-nos.
Aquest
és
el
temps
de
les
catàstrofes
i
dels
silencis,
de
la
gran
remor
i
de
la
realitat
qüestionada,
dels
paradigmes
que
es
fonen,
del
metall
que
esdevé
plàstic,
de
la
brossa
i
els
diamants,
de
la
misèria
i
la
pobresa,
dels
terratrèmols,
del final,
de
l'inici.

martes, marzo 30, 2010

DES-IGUALS

Nosaltres no som com ells, senzillament, encara que això ens converteixi en marginals, com els rierols salvatges.

AVATAR D'ALBERT CALLS


En un exercici de superació personal, la Sílvia Tarragó ha trobat el meu avatar a la xarxa, amb uns quants quilos meny, però. Heus-lo aquí!

SEMPRE ENS QUEDARÀ PROA


L'Adriana Pujol em passa aquesta imatge presa durant la presentació a Proa Premià del llibre Res no és igual a res, de M. Antònia Grau, el 26 de setembre de 2008.

A la imatge: Rafael Vallbona, Albert Calls i Martí Rosselló.

lunes, marzo 22, 2010

EL GRAN CRIT

Mil milions d'éssers humans frustrats udolant tots a la vegada un dia de Lluna plena.

CUINA CATALANA DE RISC

Agafes uns Smint de menta forta
i hi vesses al damunt una mica de mostassa de Dijon,
hi aboques un rajolinet de caramel líquid,
una mica de conyac
i un pols de pebre.

Perquè quedi més transversal i interètnic, ho embolcalles tot amb arròs i alga i així sembla un sushi.

Quan acabis la teva creació li deixes provar a algun amic de confiança.

Si no l'intoxiques o el mates, has obert una nova via culinària.

Ara, només cal trobar un parell de crítics que ho avalin.

Un segon pas seria obrir un local amb el teu nom i esperar a veure si obtens una "estrella".

BENAVENTURATS ELS QUE NO CREUEN

Benaventurats els que no creuen, perquè a aquests, sí, que els queda l'esperança que algun dia podran creure (en alguna cosa).

WALDEN NEWS

Si Thoreau tornés avui, s'aniria a viure als magatzems dels grans hipermercats. Res descriu amb tanta precisió la immediatesa, caducitat i misèria col·lectiva d'una societat que és pensa que està per damunt de tot.

ESBARZERS

La cultura cada cop s'arrana més a les comarques, als pobles, lluny dels nuclis de poder. És marginal, herbes seques però fortes, esbarzers que perduren, la puresa sense la força dels grans mass media.

Allò autèntic agonitza als boscos, lluny de les carreters i les autopistes.

domingo, marzo 21, 2010

HERIBERT BARRERA APOSTA PER UN REFERÈNDUM A CATALUNYA COM A VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA


"Un referèndum a Catalunya seria la culminació de les consultes populars i el més aviat possible caldria anar a plantejar aquesta pregunta clara al poble català", va assegurar l'expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, en la seva intervenció el passat divendres 19 de març a la Sala Nova, dins el cicle de xerrades convocat per la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir.

Per a Barrera, si les consultes demostren que la independència és important per a un gran número de catalans, "cal plantejar-se el camí cap a la independència, pacífic, amb un referèndum". El veterà polític també va assegurar que podria aconseguir-se "amb la unitat de les forces polítiques en una solidaritat independentista, per damunt de dretes i esquerres, però això no sembla possible amb els grups polítics actuals".

L'expresident del Parlament va reflexionar en la seva intervenció sobre com veu Catalunya en la situació actual i quines poden ser les seves opcions de futur. "La nació Catalana està en perill de desaparèixer i mai s'ha trobat una fórmula d'encaix amb Espanya. L'autonomisme no porta enlloc i per aquesta via Catalunya en tant que nació desapareix, és una mort dolça", va alertar. També va afegir que "a Espanya no hi ha federals des del segle XIX. Això ens porta al fet que no hi hagi altra via que la independència i aquí està la importància de les consultes per progressar en aquest camí".

D'altra banda, per a Barrera, una idea a destacar de les consultes és també que aquestes poden mostrar que hi ha gent que vol insistir en la relació amb Espanya i, en aquest cas, "caldrà fer-ho per veure el que pot passar".

Durant el torn de preguntes dels assistents a l'acte, el polític va explicar que pensava que la sentència de l'Estatut no sortiria abans de les eleccions catalanes de la tardor. "Serà ambigüa i retallaran totes les coses importants que crèiem havíem pogut aconseguir amb l'Estatut nou", va afirmar. També, per a Barrera, "a cada nou cens electoral, la proporció de nascuts a Catalunya disminueix i diposem de poc temps per integrar la població vinguda de fora".

L'expresident del Parlament va concloure la seva intervenció fent una crida a la participació a la consulta del proper 25 d'abril, tant dels que són sobiranistes com dels que no. "Vagin a votar el que creguin. Exerceixin el dret a decidir, principal essència de la democràcia", va afirmar.

PROPERA XERRADA-COL·LOQUI
AMB EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS

El proper divendres 26 de març, a les vuit del vespre, a la Sala Nova, hi haurà una xerrada-col·loqui a càrrec del Cercle Català de Negocis.


Foto: Pere Rodríguez, Heribert Barrera i Joan Maluquer durant l'acte a la Sala Nova.


www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat

PER QUÈ MATARÓ I EL MARESME NO S’ACABEN D’ESTIMAR?

Mataró no ha acabat de funcionar mai com a capital del Maresme ni tampoc, a la resta de la comarca, li ha interessat massa que ho sigui perquè ni tan sols ho ha reivindicat.

Aquesta història d’amor frustrat potser és deguda a la pròpia estructura socioeconòmica del Maresme i al fet que cada municipi tira per on pot, però els darrers anys em sembla que la consciència comarcal s’ha difuminat força i això si que és preocupant.

El Maresme està en una posició estratègica que tothom lloa, entre Barcelona i Girona, però és obvi que aquesta és una de les claus que ha dificultat també la seva concreció territorial, integrada per massa àmbits diferenciats.

La nostra comarca no ha acabat mai de tenir un mitjà de comunicació compartit –ni públic ni privat- per a la trentena de pobles i quan ho ha fet, aquest ha durat poc temps o no ha funcionat com caldria.

D’altra banda, en alguns moments, especialment a partir dels anys 80, des d’una certa línia de defensa de la cultura comarcal, és quan es va estar més aprop d’aquesta consciència col·lectiva i una part de la classe política en va saber recollir el testimoni i obtenir-ne resultats.

Un bon exemple d’això en seria la creació de la Mostra Literària del Maresme, que amb el pas dels anys ha anat perdent la seva força inicial i disgregant-se, funcionant menys com a dinamitzador cultural d’una creació literària compartida i més aviat com una cosa que cal fer cada any perquè toca, perquè ho diu el guió.

Tampoc crec que Consell Comarcal i els ajuntaments hagin estat massa per la identitat conjunta, potser perquè han hagut d’afrontar greus problemes en infraestructures, uns moments econòmics molt dolents, perquè la situació política en general s’ha deteriorat, no s’està per aquesta tasca i es creu més en les marques turístiques o la dinamització de la gastronomia, coses que estan molt bé però amb les quals no n’hi ha prou.

Al rerefons, el problema continua sent el mateix: mentre a un maresmenc d’Arenys de Mar li sigui igual un acte que es faci a Premià de Dalt o un de Vilassar de Mar no es preocupi pels problemes dels ciutadans de Calella, el Maresme és solament un espai administratiu, tangible en la burocràcia i alguns serveis col·lectius, però res més.

No hem sabut crear consciència de comarca. I això no és únicament responsabilitat de l’estructura política, sinó també de la resta del teixit social. No n’hem sabut, no hi hem cregut, no hem volgut o no ens ha interessat.

Tampoc pot negar-se que en els darrers temps una generació de polítics maresmencs de diversos partits comença a preocupar-se per aquest tema i ha buscat sinergies i enllaços en àmbits socioeconòmics per lligar els de per si dispersos municipis del Maresme amb la seva capital.

El Maresme ha de ser més que un nom i això només s’aconsegueix si hi ha voluntat que sigui així. Una certa voluntat, aquesta, que pot canalitzar la classe política, però que demana la implicació de molts més sectors de la societat.

El Maresme parteix d’uns elements identitaris als quals no s’ha de renunciar, que hem de potenciar entre tots plegats i van molt més enllà del que s’està fent hores d’ara. Com i de quina manera, aquesta seria la clau estratègica.

Mitjans de comunicació amb consciència de Maresme, que respectin i equilibrin el flux informatiu entre la capital i la resta de la comarca, fomentar propostes culturals ambicioses compartides –hi ha entitats que donen un exemple immillorable de com fer aquesta tasca- i sobretot, una línia més clara per part de qui tingui capacitat de fomentar els trets de la història, la cultura i els elements comuns, creant mecanismes que n’afavoreixin resultats col·lectius.

No sé si és el moment d’obrir el debat, però ara, més que mai, en ple segle XXI d’abassegadores noves tecnologies, seria el moment de preguntar-se què és el Maresme i qui som els maresmencs, d’on venim i cap a on anem, què hem de fer per perdurar enmig de l’allau d’un món que tendeix a eliminar el petit per sistema. Preguntar-s’ho i posar en pràctica, si és possible, les idees que en surtin, abans que sigui massa tard.

LA CULTURA MÉS ENLLÀ DE LA CORT

És una obvietat repetir una vegada més que la creació cultural que es fa fora de Barcelona té un impacte dins el conjunt del país moltes vegades menor del que es mereixeria.

Deixant de banda la presència mediàtica d’alguns creadors que tenen la sort de ser solament els únics en el seu territori, cosa que els dóna quota de difusió garantida, tot el que es fa més enllà de la metròpoli es té en menor consideració que la més petita i frívola de les activitats que es fan a Barcelona.

No es tracta d’un criteri de qualitat, sinó d’arrossegar greuges històrics que es multipliquen en l’àmbit dels Països Catalans de forma directament proporcional a la distància a la qual s’està de la capitalitat.

Així, si fas una activitat a Mataró, a Cabrera de Mar, a Calella, a Xàtiva o a Perpinyà, surts depenent del grau d’originalitat de la proposta, en equilibri directe amb d’altres notícies del dia, a excepció que juguis tenint amb tu algun dels popes culturals que es mouen a la capital (mà de sant!).

No voldria que se’m malinterpretés. No sóc un ressentit ni un frustrat, ni estic demanant únicament que els grans mitjans de comunicació es facin ressò de tot. També sóc ben conscient que el que pot semblar per a un creador local la Capella Sixtina, vist des de la centralitat de Barcelona pot ser un bunyol galàctic.

Intento anar cap a un altre territori, fer una reflexió més profunda, que passa per entendre que més enllà de Barcelona hi ha vida, vida cultural, original i innovadora i que no sempre ha de jugar a les regles de la ubicació barcelonina, on es concentren les directrius del poder mediàtic, cultural i polític. I no parlo únicament de difusió als mitjans, sinó de la planificació estructural de les grans propostes culturals, en un moment que hi ha equipaments prou sòlids per fer-les més enllà de la metròpoli.

D’altra banda, si bé és cert que les noves tecnologies de la comunicació han ajudat a fer les distàncies més properes en tots els sentits, encara vivim un excessiu i palpable menyspreu dins la nostra cultura que tendeix a deixar arraconat el treball d’algú que no estigui en els nuclis de poder dels gestors culturals barcelonins.

Mig en broma, sempre he dit que la gent de Barcelona no ve al Maresme a veure una exposició perquè no hi ha Metro. Per contra, és més fàcil que algú de nosaltres es desplaci a la capital i no cal que sigui precisament per anar a visitar una exposició de Turner.

En un moment o altre del segle XXI caldrà tornar a plantejar-se la resolució d’aquest problema des d’una perspectiva que fomenti la transversalitat. Aquest és un debat que s’ha d’impulsar des dels nuclis de poder, des de la capitalitat, però amb una visió generosa, objectiva, amb ganes de sumar esforços i no de menysprear o aïllar als altres.

Barcelona és la gran capital de Catalunya i un referent al món, però solament el dia que la cultura que s’hi genera estigui dins de la seva centralitat en xarxa real amb la de Tarragona, Lleida, Girona, el Maresme, el Vallès i la resta de territoris de l’àmbit dels Països Catalans, serà un veritable centre promotor, radial, que s’enriquirà i retroalimentarà amb la resta, que contribuirà a incentivar una cultura comuna, compartida, de tots.

Des de les comarques, creadors i agents culturals no tenim pressa. Ens hem hagut d’espavilar molts anys en solitari perquè aquest és un problema de base, de concepte. Quan començarà Barcelona a obrir-se al món de veritat, el que té tot just a tocar, encara que no hi arribi el Metro o no sigui un paratge exòtic?

jueves, febrero 25, 2010

TRES PREMIANENCS (DE DALT)


A la imatge -presa ahir durant la presentació de 'La veu del roure'', a la biblioteca de Premià de Dalt-, tres premianencs (de dalt) contemporanis:
Sebastià Pujol (regidor d'ERC), el Capitán Trueno (heroi del còmic indestriable de l'imaginari col·lectiu) i l'Enric Vila (poeta i activista poètic).

PRESENTACIÓ DE 'LA VEU DEL ROURE', A PREMIÀ DE DALT


Ahir al vespre, Montse Assens i Ferran Planell van presentar el llibre 'La veu del roure', de Sílvia Tarragó, a la biblioteca Jaume Perich de Premià de Dalt, com recull aquesta imatge. Assens i Planell van exposar de forma didàctica i entenedora, davant el públic assistent, les seves raons per llegir el llibre de Tarragó.

sábado, febrero 20, 2010

RAFAEL VALLBONA PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE 'L'ENCANT DE FER 50 ANYS'



Durant la calçotada, a Salomó, en Rafael Vallbona ens va presentar i regalar el seu nou llibre, 'L'encant de fer 50 anys', ben aviat a les llibreries. Primícia mundial entre calçot i calçot.

TROBEM LA SEGONA FONT DEL CARGOL A VALLS


Amb en Rafael Vallbona (a la imatge) hem trobat a Valls la segona Font del Cargol, idènticament igual que la mítica -i carregada de profunda simbologia literària- que hi ha a Premià de Mar.

CALÇOTADA 2010 (FOTOS 3)




Tercera entrega de fotos de la Calçotada 2010 a Salomó.

CALÇOTADA 2010 (FOTOS 2)




Més imatges de la gran Calçotada a Salomó.

CALÇOTADA 2010 (FOTOS 1)






Algunes de les millors imatges de la tradicional Calçotada 2010 a Salomó.

lunes, febrero 15, 2010

ALCOHOL, CALÇOTS i POEMES

Un apunt personal sobre Martí Rosselló,
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida

De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.

Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.

El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.

Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.

Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.

Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.

A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.

Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.

A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.

‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.

Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.

Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).

En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.

En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.

Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.

En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.

Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.

A CAN FULLÓ, RECORDANT EN PEP MANTÉ



El passat diumenge 14 de febrer, més d'una vintena de persones vinculades a Pep Manté vam poder recordar-lo a Can Fulló, a Òrrius, mentre contemplàvem l'excel·lent escultura de Perecoll que ens acosta a l'esperit d'en Pep i que va instal·lar-se el dia 12 d'aquest mes.

Extrec del targetó de l'acte inaugural de l'escultura aquest text, que parla per si sol:

"Els peus ben arrelats a la terra, per fruitar.
El cos robust, per afrontar totes les embranzides.
El dors endavant, per captar tots els sons de la vida.
El cap, joiós de contenir tota la humanitat.

Serenament mires per sempre la vall clara,
cel, arbres, libèl·lules, aire i estels t'enronden
en el bell espai que estimares.

I dient-nos rialler:
- No patiu, sóc en vosaltres!!!!"

MÉS CARNESTOLTES A CABRERA




Pilar Ventura i Josep Durà, Joan Escriu i Pilar Ventura i Pilar Ventura i Sílvia Tarragó, carnestoltejant el passat 13 de febrer a Cabrera de Mar.

EL CARNESTOLTES A CABRERA DE MAR

El passat 13 de febrer durant el Carnestoltes de Cabrera de Mar, molt lluït i participatiu, amb amics i veïns. De cantó per incidències tècniques: jo mateix i Sílvia Tarragó.

PROU MORTS A L'N-II. EN MEMÒRIA DE JAUME BATLLE






Acte reivindicatiu el passat diumenge 7 de febrer a les 12h, a Premià de Mar. En memòria de l'exalcalde Jaume Batlle -mort en accident de trànsit- i per la reivindicació d'un passeig marítim.