lunes, agosto 31, 2009

UNES PARAULES PER A EN BUXEDA

Vaig conèixer en Buxeda entre mars de llibres vells, reconduïts i preparats per ser salvats i llançats, de nou, a les mans dels lectors.

Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.

Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.

Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.

En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.

En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.


- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost

lunes, agosto 24, 2009

EN RECORD DE PEP MANTÉ

Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.

Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.

En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.

Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.

Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.

En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.

Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.

A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.


Albert Calls
Periodista i escriptor

domingo, agosto 09, 2009

DEL CARRIL-BICI A L'ORIGEN DELS PROBLEMES

El recent conflicte del carril-bici del Pla de l'Avellà deixa als marges una profunda reflexió: el municipi està vivint un gran canvi sociològic en els darrers anys, lent però imparable: la nova Cabrera d'unes noves persones, el pas del temps i l'evolució, ens agradi o no aquesta evidència.

Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.

Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.

D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.

Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.

D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.

Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.

Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.

HO DIU EN JOSEP VINYALS DE CABRERA

Ahir, prenent unes cerceses amb en Chicho Rovira i en Josep Vinyals al Nou 73, aquest darrer va fer una gran reflexió: en la societat actual, més que ser de dretes o d'esquerres, el que determina és tenir feina o no.

Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.